L’11 de setembre d’enguany no passarà desapercebut en la memòria dels catalans. Amb l’habitual multitud d’actes institucionals que es van fer com cada any arreu del País (a Esplugues el vam fer al Parc 11 de Setembre, amb insípid discurs institucional amenitzat amb consignes socialistes poc procatalanistes) i amb un tancament de la Diada de gala: una manifestació de primer nivell amb l’assistència única arreu del món del 20% dels catalans. Una manifestació amb una capçalera clara, que la organització es va ocupar dies abans de deixar ben clar per evitar confusions volgudes o no, a favor de la independència política de Catalunya. Un missatge que clarament es va imposar sobre el governamental pacte fiscal i que el propi President Artur Mas va saber recollir en la seva intervenció d’ahir pel matí. De fet el President havia dit que recollia el testimoni de la manifestació, i ahir mateix ja parlava de dotar Catalunya d’estructures d’Estat, entenent encertadament que la primera estructura d’Estat és el pacte fiscal, i segurament també la reivindicació que genera més consens entre els catalans.

Però a mi segueix sorprenent-me l’actitud de passotisme que segueix imperant en les estructures polítiques i mediàtiques d’aquest Estat al que ens toca viure. Primer la relegació al cinquè lloc de la notícia per part de la televisió pública espanyola, continuant pel to menyspreant de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría que l’únic que es va limitar a dir va ser que s’havia de pensar en els 5 milions d’aturats. Bé, pacte fiscal i independència són eines per lluitar contra l’atur, agradi o no a la vicepresidenta. Les úniques paraules políticament oportunes van ser les del president del Congrés dels Diputats Jesús Posada que va dir que políticament s’havia d’interpretar el que havia passat a Catalunya, i les d’Esperanza Aguirre que per un cop a la vida va tocar de peus a terra dient que calia reformular el model d’estat atès que ni Catalunya ni País Basc se sentien còmodes amb el model constitucional actual. Doncs que actuïn abans no sigui tard si és que ja no és tard. La principal fàbrica d’independentistes és l’Estat espanyol i sembla que no volen adonar-se’n.
Ara caldrà esperar a la reunió del dia 20 entre el President Mas i Rajoy, però el fracàs de l’acceptació de la proposta de pacte fiscal aprovada pel Parlament per part de la banda espanyola està cantada. Element que comportarà manifestar expressament que Convergència i Unió ha fracassat en el seu objectiu de programa electoral centrat en el pacte fiscal, no per incapacitat de la federació (que ja va aconseguir que el Parlament aprovés àmpliament el seu projecte de pacte fiscal), sinó per negativa de l’estructura de l’Estat, i per tant una convocatòria d’eleccions a menys d’un any vista amb el probable punt electoral de convocar un referèndum consultiu sobre l’autodeterminació.
En qualsevol pas, tot plegat són passos ferms que està fent el President Mas i que pel que m’arriba, estan sorprenent positivament a sectors històricament independentistes no votants de Convergència i Unió. Lideratge per tant, que es consolida dia a dia i que mostra Artur Mas com a un dels pocs estadistes que té l’Estat espanyol. D’ADN català, això sí.
(Visited 24 time, 1 visit today)