Cada dia estic més perplex per l’actitud desafiant i intransigent que tenen els sindicats contra el govern de l’Estat, contra els empresaris i ja també contra els qui hem manifestat obertament que no farem vaga pels motius que siguin.

Que ells facin vaga em sembla molt bé, és un dret constitucionalment reconegut i com a tal poden exercir-la, però igual que ells tenen aquest dret, jo també tinc el meu dret a treballar i a aixecar el país amb el meu esforç. I tinc dret a traslladar-me a qualsevol punt del món, o a moure’m per on pugui o hagi d’anar. I els sindicats no són ningú per decidir quins han de ser els serveis mínims que el govern de l’Estat ha d’establir pel dia 29. I menys, veient la intransigència que estan tenint amb el Ministerio de Fomento.
Que s’ocupin de fer les vagues que vulguin però que no dificultin i impedeixin el lliure desenvolupament de les nostres vides als qui no volem fer vaga. I això no ho acaben d’entendre. Per què no fan les seves vagues generals a la japonesa? Perquè sembla que si ho fan a l’espanyola més d’un espabilat aprofitarà la vaga per agafar-se un dia de festa i això beneficiarà a les centrals sindicals davant la premsa. I aquí m’agradaria saber dels treballadors de peu que faran vaga i que no són delegats sindicals, quants d’ells sabran els continguts de la reforma laboral per decidir objectivament fer o no vaga? Perquè em sembla que més d’un i de dos, s’apunten a la vaga més per les ganes de no pencar que no pas per creure-hi fermament.
Però és igual, si hem de fer vaga general, fem-la. Si les reformes laborals que s’han fet a Europa estan portant lleugeres recuperacions econòmiques i tenen índexos d’atur més baixos és perquè tota la ciutadania assumeix el compromís i l’esforç col·lectiu de tirar endavant el País. Però aquí seguirem eternament a la cua d’Europa mentre pensem més en el sofà de casa que en les necessitats col·lectives.
(Visited 22 time, 1 visit today)