Arran dels resultats obtinguts en les passades eleccions al Parlament Europeu, els nervis de més d’un s’han posat sobre la taula per les conseqüències que poden comportar. Ha passat a l’Estat espanyol amb en Rubalcaba i també a França o Gran Bretanya, on Hollande qüestiona ara el rumb de la UE mentre Cameron intenta desmarcar-se del bipartidisme europeu intentant bloquejar l’elecció de Junker com a president de la Comissió Europea.
Tinc seriosos dubtes que partits burocratitzats com els de Rubalcaba, Rajoy, Cameron o Hollande siguin capaços d’haver entès realment el missatge que ha llançat la ciutadania contra aquesta manera de governar basada en l’economia i en molta menor mesura en la resta de polítiques públiques. Bàsicament perquè l’organigrama és tan gran, hi ha tants interessos creats a les pròpies entranyes d’aquests partits, que seguirant oblidant que l’interès general ha de ser el motor de qualsevol partit polític. Això sí, clamaran al cel perquè l’extrema dreta obté representació a Brusel.les (o l’extrema esquerra grega i el mateix Podemos). Que no ens preocupi tant l’extrema dreta perquè segurament sigui la manera ràpida de què els partits tradicionals facin la revisió que els toca fer.
Mentrestant a Catalunya una Convergència i Unió que més o menys ha aguantat l’estampida republicana, ha estat incapaç d’acumular suports electorals molt especialment, per la presència d’Unió al Partit Popular Europeu i els dubtes més que raonables de què es posin seriosament amb el tema de la independència o de compartir l’eurodiputat d’Unió mitja legislatura amb Coalición Canaria. Una coalició que tampoc no he entès en aquest moment trascendental pel futur de Catalunya.
I la gran premiada Esquerra Republicana que ha aconseguit superar a la federació nacionalista gràcies en bona part a un discurs clar i nítid, i un candidat que ha caigut molt bé entre totes les edats. Això sí, la jubilació per Ernest Maragall estarà assegurada.
I de tot plegat què? Doncs que les eleccions haurien hagut de ser més entre famílies europees que no pas entre partits “nacionals”. Perquè noms com Junkers, Schulz, Verhofstadt, Keller o Tsipiras sonen a rotund desconegut entre la majoria de ciutadans, a l’igual que l’adscripció de cada partit a una família diferent.
Així doncs, quan comencem a explicar com va Europa?
(Visited 61 time, 1 visit today)