>

Avui parlava amb una veïna que m’explicava el numeret que va fer l’alcaldessa ara fa uns mesos, quan es va dur a terme la caminada popular que tradicionalment organitzen el Grup d’Estudis d’Esplugues i l’Espluga Viva per Sant Pere Màrtir.
M’explicava que ella va pujar-hi amb els seus pares i el seu marit, i que va veure com l’alcaldessa anava amb talons i vestidet blanc acompanyada del bolso fent la caminada per la muntanya. La veïna hi posava més èmfasi, i deia que a més a més la filla petita de l’alcaldessa no volia pujar-hi i que li va fer tota l’estona la rabieta. També em detallava que l’alcaldessa anava acompanyada del seu marit, i que aquest sí que duia un calçat oportú per anar per la muntanya.

Tot plegat és l’anècdota però no tant anècdota. L’anècdota que l’alcaldessa anava impròpia per l’ocasió, cert, però especialment el que m’ha fet reflexionar era el comentari en sí. La senyora no m’ha parlat de la campanya tendenciosa dels pisos de protecció oficial, ni del Pla Caufec, ni dels carrers sense asfaltar de la ciutat, ni de les pràctiques extranyes de la Fundació Proa, ni de les males connexions de l’Esplubús. Em parlava de l’actitud de l’alcaldessa, de com anava vestida.

Sens dubte que això m’ha fet recordar que el poble és viu, que la gent es fixa en coses més o menys prioritàries (segons cadascú) i que en definitiva que Esplugues parla. I per bé o per mal la gent es fixa en les coses, motiu pel qual vull pensar que també es fixaran en les coses més determinants per la seva qualitat de vida. I si no s’hi fixen, és obligació nostra que ho facin.

(Visited 8 time, 1 visit today)