De Rajoy sempre he pensat que té més virtuts de les que la majoria li veuen. Silenciosament i sense atiar el galliner, ha anat forjant-se el seu camí amb el seu carismàtic caràcter gallec. Va demostrar primer gran habilitat imposant-se al sector més radical del PP amb Aguirres i companyia, i ha marcat un nivell de rigurositat dins del govern amb Sáenz de Santamaría que molts no esperàven.

Però la virtut del silenci i de la calma de vegades esdevé defecte, i concretament en aquests moments en què el seu nom ha sortit als papers de Luis Bárcenas com a pressumpte cobrador de les propines de l’extresorer popular. Em sembla que en aquest cas, el que cal és que dóni la cara i dóni les explicacions que calguin i més, no només per dignitat política, sinó també perquè és el que la gent està demanant, en moments de crisi i d’alt nivell de corrupció política. La desafecció cap a la política cada cop va sent més gran amb actituds d’aquest tipus.
Rajoy i Moragas (el seu cap de gabinet) s’equivoquen d’estratègia intentant esquivar el tema. Per responsabilitat i també per imatge. Cal que Rajoy lideri la lluita contra la corrupció si no està enfangat, i si ho està, ha de plegar. Però callant i deixant passar els dies, la desafecció s’eixampla per moments (per no parlar d’altres polítics d’altres forces polítiques que també estan enfangats).
En altres països el president del govern de l’Estat ja hagués dimitit, i aquí no només no dimiteix, sinó que a més s’amaga. L’Espanya de la pandereta torna a aflorar. I després esperem que la resta del món confiï en aquest Estat i en la seva economia amb actituds com aquesta? Com que el PSOE tampoc no està exempt de casos de corrupció (tant de l’era González com de l’actual), potser qui hauria de pilotar aquesta lluita serien els jutges… però com sempre, la fiscalia depèn del Govern, i el punt d’arribada acaba sent el lloc d’on hem sortit. Fantàstic.
(Visited 36 time, 1 visit today)