Després d’una lluïda festa major, aquests dies estem vivint uns aconteixements històrics a partir de la multitudinària manifestació de l’11 de setembre. Uns fets que comencen amb una reivindicació per part d’un 20% dels catalans, de demanar la independència pel nostre País. Fet històric, i fet excepcional arreu del món que un percentatge tan alt de ciutadans surti massivament a manifestar-se per una causa.

Queda camí per recórrer i cal treballar per un consens el més ampli possible, especialment en territoris on sociològicament la opció independentista no és majoritària i hi ha barris amb forta immigració. Cal doncs, fer pedagogia i explicar a la gent que no hi ha cap voluntat de trencar amb Espanya sinó de blindar la realitat nacional, cultural i històrica de Catalunya.

Trenta anys després la pedagogia i l’estabilitat que el catalanisme polític han aportat a l’estat Espanyol s’agraeix amb múltiples manifestacions de menyspreu i rebuig cap al sentiment català. Rebuig de l’actual govern del PP però també de l’anterior govern del PSOE (amb ministres del PSC i d’Esplugues per cert), no només amb declaracions foribundes contra el catalanisme, sinó amb retallades a l’Estatut d’Autonomia i constants invasions de competències per part dels governs de l’Estat i creant problemes lingüístics on no n’hi ha. Hem volgut i hem reivindicat l’encaix de Catalunya en un estat democràtic i modern però no ens hi han volgut.
No obstant, Esplugues i la seva ciutadania hauran de decidir en un moment o altre quin rumb cal seguir. Amb plena consciència que és cosa del passat això de les fronteres i del mur de Berlin que molts pretenen invocar a través de la por i de l’abstència constant d’arguments davant dels qui volen fer entendre la incomoditat que tenim els catalans en aquest moment, de formar part d’un Estat que no ens vol però que tampoc no ens deixa marxar, tot i ser tan dolents com diuen que som.
Insisteixo que la pedagogia i el seny han de seguir sent la pedra filosofal del camí que ha de seguir Catalunya. I aquí cal sumar tothom, fins i tot aquelles ciutadanes i ciutadans que tenint arrels espanyoles i sense voler renunciar a elles, entenen i veuen que ells viuen a Esplugues i a Catalunya amb unes dificultats força majors a les que viuen familiars i amics en territoris natals. Cal explicar que els catalans volem ser solidaris amb l’estat Espanyol, però no amb un 40% de l’aportació 30 anys després. El nen que neix, ha de desenvolupar-se mentre creix, i té els seus anys que ha de rebre l’ajuda dels pares. Però no tota la vida haurà d’estar vivint de posar la ma, i haurà d’emancipar-se econòmicament. És el camí just i necessari. I és així la relació Catalunya-Espanya.
Però el problema no només rau en l’encaix dels països històrics en l’estat Espanyol, sinó en quelcom més greu, i és la immaduresa democràtica d’un estat que mostra símptomes constants de flaquesa democràtica: negar referèndums (recordo que Suïssa en fa 3 o 4 a l’any de mitja), proclamar als quatre vents que el futur dels catalans l’han de decidir els espanyols sense respectar la voluntat dels propis catalans (és com dir que els del bloc de pisos del costat decideixin com s’ha de pintar la façana del nostre bloc), les constants picabaralles per Gibraltar, l’esquena que govern rere govern dóna a l’antiga colònia saharaui, la poca transparència de la corona o l’insensata política de trens d’alta velocitat, posen de manifest que el problema polític amb Catalunya és un més de la llarga llista de situacions que posen de manifest que aquest Estat necessita més camí per recórrer i per madurar, perquè la gent així ho mereix, perquè Europa segueix sense treure’n la mirada de sobre, i perquè en definitiva, el seny ha de ser allò en què 30 anys després, Espanya no ha sabut valorar de poble català.
Us recordo que podeu fer-nos arribar les vostres opinions des de la pàgina de facebook http://www.facebook.com/rogerpons.cat
(Visited 31 time, 1 visit today)