>

Pràcticament tota la premsa nacional i estatal avui es fa ressò de la conferència que ahir Artur Mas va fer sobre la refundació del catalanisme, vehiculat a través de la Casa Gran del Catalanisme, de manera que no dedicaré aquesta reflexió a repetir el que l’Artur Mas ja va detalladament explicar al llarg de l’hora i mitja que va estar presentant el projecte.

Molts comentaris són els que han corregut avui, tant entre la resta de partits, com entre contertulians de la ràdio i periodistes de la premsa escrita. Molts d’aquests, ja s’han afanyat a criticar aquest pas més que el secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya ha fet. Possiblement que hi hagi militants i votants de la federació que no acabin de compartir aquest projecte, tot i que el trobo rotundament encertat, i ara n’explicaré els meus motius.

Si bé l’any 1976 Convergència Democràtica esdevé un partit polític que engloba una variada i diversa pluralitat de patriotes catalans, i el màxim exponent d’aquesta filosofia és quan Jordi Pujol és el cap de llista del Pacte Democràtic per Catalunya (recordo que el Pacte Democràtic fou una coalició formada per CDC, PSC-Reagrupament – ala moderada del socialisme català liderada per Josep Pallach -, Esquerra Democràtica de Catalunya – partit reformista català liderat per Ramon Trias Fargas -, Front Nacional de Catalunya i per independents). Si bé en aquell moment el catalanisme polític majoritari va de la ma a través del Pacte Democràtic, anys més tard Convergència anirà absorvint diferents sectors, començant per l’absorció d’Esquerra Democràtica i continuant pels sectors més catalanistes del PSC-Reagrupament quan l’any 1978 i amb la mort de Pallach abandonen el PSC-R per la forta aproximació a la federació catalana del PSOE i al PSC-Congrés. Com veiem en els primers anys de la transició, per una banda el catalanisme majoritari va plegat de la ma, i per altra banda, es té molt clar quin és el camí polític a seguir: “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. És a dir, drets fonamentals per una banda, i assentament de la recuperació de l’autogovern català.

Però malauradament, assistim al llarg dels anys, a un procés d'”acomodació” de la societat catalana i en general de la societat espanyola i europea, en el que sembla que els valors es van perdent i l’arrelament i el compromís no només polític sinó també social, perd pistonada per moments. Un claríssim exemple és la pallissa que dies enrera va etzibar un intolerant a una noia immigrant als vagons del metro de Barcelona, i com la resta de gent ni es va immutar. En això dóno la raó a l’Església a la tesi que perdem valors per moments.

En aquest sentit, i centrant-me estrictament en l’esfera política, els nous catalans nacionalistes, que viuen amb el mòbil a la butxaca, que quan surten de nit la policia no els persegueix (en condicions normals), que poden llegir el que vulguin sense censures, que poden gaudir de concerts de rock i pop en català (tot i ser moltíssims menys que en castellà), que poden escoltar la ràdio i veure la televisió en català (també tot i ser molt menor la oferta en català que en castellà), que si parlen en català ningú els posa mala cara ni ningú els ho prohibeix, etc etc, aporten aquesta desorientació de cap a on han d’anar nacionalment parlant. Les noves generacions de catalans tenen molt més difícil que els nostres pares, quin rumb ha de seguir la lluita i la defensa de la identitat i de l’autogovern de Catalunya.

I és a partir d’aquí on reflexiono sobre la necessitat de què algú carregui les piles a la societat catalana. En aquest sentit, el fet que l’Artur Mas extengui la ma a tots aquells patriotes que tenen sentiments de catalanisme arrelats a la seva vida per anar plegats a defensar els valors d’una cultura i d’un país, suposa un fet insòlit en ple segle XXI, on sembla que la política perdi sovint la seva raó de ser. Entenc que aquesta voluntat de refundar aquest catalanisme que anys enrere es va materialitzar amb el Pacte Democràtic per Catalunya, és una revisió en profunditat (ja que no es refereix exclusivament a temes culturals) del què en el seu dia va ser una aposta molt més inestable (atesa la conjuntura política del moment) per donar cara i ulls als reptes que planteja el futur de Catalunya.

L’esforç de parlar de la Casa Gran del Catalanisme ha de servir també, per facilitar molt més les coses a les noves generacions que sovint van perdudes i no troben el sentit de la defensa dels valors del catalanisme polític. Un camí, que sens dubte, no s’explica prou des de cap dels partits polítics d’obediència catalanista. Un camí que ha de combinar el pragmatisme de la dura realitat, amb la il·lusió del saber cap a on anem. Cal la màxima unitat possible per sumar complicitats en el procés d’autosuficiència de la governabilitat de Catalunya.

Ara bé, de poc serviran els esforços d’un sol partit, mentre la resta de partits d’obediència estrictament catalanista vagin votant per a President de la Generalitat a un antic membre del consell de ministres del govern de l’Estat. L’actual direcció d’ER ha traït els valors que en el seu dia Heribert Barrera va defensar i va executar, amb la votació de la investidura de Jordi Pujol com a President de la Generalitat de Catalunya. Cal per tant, un nou Heribert Barrera que sigui capaç de sumar complicitats de l’independentisme català, amb aquesta casa gran que pretén acollir la Convergència de Mas. Mentre això no sigui així, i s’actuï amb irresponsabilitat per part d’alguns partits d’obediència catalanista, dificilment arribarem a una situació d’esplendor nacional. I al primer lloc on hem d’anar plegats, és a Madrid, quan els poders polítics, jurídics i mediàtics, llencin per la borda, una petita clau que ens dóna accés al segon pis: l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

(Visited 10 time, 1 visit today)