>

Llegeixo en un diari d’abast nacional que Maragall adverteix a Rodríguez Zapatero que sacrificar el tripartit a canvi que Convergència i Unió fos incorporada a la governabilitat de l’estat seria un “frau històric”. Maragall advertia del perill de trencar “la majoria progressista de Catalunya”. Fins aquí, res a destacar, potser. Però el que em va quedar gravat uns instants va ser aquesta frase de “la majoria progressista de Catalunya”. Què vol dir majoria progressista? Darrerament hi ha un abus de la retòrica, especialment del PSC-PSOE, ERC i ICV a autodenominar-se progressistes. Diuen que quan t’has d’autoetiquetar d’alguna manera, és perquè ningú et considera com a tal. És legítim que en el seu ideari cadascú es consideri com vulgui, però si d’això esdevé la pràctica de parlar constantment de progressisme, malament anem. A banda d’això, voler fer creure a la gent, gratuïtament, que són d’esquerres i que són “progressistes”, la paraula màgica, “progressistes”, quan evidencies que hi ha una manca de lideratge a nivell nacional, quan el que progressa són les permanents diferències entre els “socis” de govern, quan els partits al govern han fet progressar la col·locació dels seus familiars a les estructures públiques, quan ha progressat el nombre d’assessors del Govern, quan a nivell local veus governs tripartits que el seu gran progrés és especular amb el sòl municipal, quan veus que fan progressar el municipi a base de malbaratar la història local… és un autèntic frau. Podria continuar molt més. Només és aquesta la reflexió: menys mentides i més polítiques realistes.
(Visited 7 time, 1 visit today)