Aquest cap de setmana hi ha hagut eleccions a Andalusia i Astúries, i on els resultats han estat lleugerament diferents al que pronosticaven les enquestes, especialment en el cas andalús, i amb diversos protagonistes conformant una nova pàgina de l’antic regne d’Al Andalus.

Tothom s’ha afanyat a dir i a recordar al PP que no han aconseguit els seus objectius (que segurament és veritat perquè la victòria per governar passava per obtenir una majoria absoluta i aturar el que és més que evident, el pacte PSOE-IU), i molts ens hem sorprès del poc vót de càstig que ha obtingut el PSOE d’un Griñán que ha hagut d’empassar-se (més per moral que per resultats) les granotes de les corrupteles amb els casos dels ERE.

I en aquest punt em vull aturar un moment. Quants cops s’ha retret a la ciutadania de la Comunitat Valenciana que tot i els casos de corrupció de Camps i del PP, encara els votaven? Molts. Però la història novament es repeteix però per l’altre costat, quan el qui està esquitxat de pressumptes irregularitats és l’alternativa als populars.
Però no puc entendre per què la gent és tan poc crítica amb aquests casos de corrupció. Un pot ser militant, votant o simpatitzant de qualsevol opció política. És lícit, però per sobre d’aquestes afinitats ideològiques i associatives, ha d’haver l’esperit de responsabilitat d’un mateix envers la societat en la que viu, i envers els qui han abusat del poder públic, siguin els teus o uns altres. Dit en altres paraules, és més important castigar al qui ho ha fet malament, que premiar al qui et cau bé. I després de 30 anys de governs monocolor, simplement per higiene democràtica, faria falta un canvi polític al govern regional.
Per altra banda, em semblen totalment repugnants políticament parlant, les declaracions de Griñán, qui s’ha afanyat a recordar que els votants andalusos han volgut partits d’esquerres al poder i no a la dreta que representa Arenas. Mateix argument que van utilitzar els tripartits a Catalunya per legitimar el seu aferrament al poder. Però un cop més caldria recordar a Griñán que per aquesta regla de tres, Zapatero que va governar amb minoria, va estafar als espanyols, perquè la majoria van votar altres opcions. Que quedi clar.
I l’autèntica derrota andalusa no l’encarna ni el PSOE ni el PP, sinó el Partido Andalucista, aquell petit partit nacionalista andalús que va liderar Rojas Marcos anys enrere i que porta dos comissis electorals sense treure representació. Una llàstima que no s’hagi imposat una tercera via al bipartidisme que ja malaguanyadament coneixem. Una via que forcés aquesta plurinacionalitat de l’Estat tan esperada per molts, i cada cop més abandonada per molts altres que ja no veiem opcions d’encaix en un Estat d’aquestes característiques.
(Visited 20 time, 1 visit today)