Fa setmanes que l’estancament de l’oposició líbia a Gadaffi és una realitat. Semblava que, malgrat el retard internacional, la resolucíó del Consell de Seguretat de l’ONU instant a la intervenció militar per mar i aire podria reflotar les esperances de llibertat que persegueix la oposició. Tanmateix, diferents fronts estan estancant una revolució que a hores d’ara ja hauria d’estar culminant el seu procés de relleu.

Però entre els recursos minvants que té la mateixa oposició i els rudimentaris mitjans bèlics que disposa, circumstància que suposa d’alguna manera un debilitament del front terrestre, entre les inadmissibles divisions internacionals sobre qui ha de fer front a la “gestió” de la intervenció militar (lamentables diferències entre els estats sobre si ha de ser l’ONU o l’OTAN qui ha de gestionar-ho), entre els serpentins recursos del propi Gadaffi que evidencia ser un professional escapista davant la pressió exterior, la situació és menys il·lusionant del que alguns van somniar en un primer moment.
L’existència d’una Tuníssia i un Egipte immersos en plens processos de transició que dificulten una acollida de civils, i la modesta presència de l’ONU per atendre els refugiats, evidencien que alguna cosa segueix fallant a nivell internacional, principalment la improvització i lentitud que sembla estar presidint el dia a dia de Líbia.
Però el més preocupant és saber com acabarà tot plegat, perquè si finalment Gadaffi aconsegueix resistir malgrat tots els intents de derrocar-lo, la seva política repressiva i cruel duplicarà la intensitat de represàlies cap aquells que han intentat aixecar el cap i rellevar al dictador. I aquest hauria de ser un element prou important per tenir en compte i afegir-lo als elements de respecte als drets humans i de llibertat del poble libi.
(Visited 26 time, 1 visit today)