>

Aquests darrers dies sentiem com diversos mitjans de comunicació s’han fet ressò del que fa temps que està pràcticament “cantat”, que José Montilla sigui el successor de Pasqual Maragall al capdavant del PSC-PSOE a la presidència de la Generalitat. Des de Joan Ferran, portaveu adjunt del grup parlamentari del PSC-PSOE-CpC (el núm. de 2 d’Iceta), fins al mateix Maragall qui ahir mateix tímidament comunicava que Montilla podria ser un magnífic candidat a la presidència del nostre país. No hi ha dubte que seria traumatic que un sr. que es fa dir José enlloc de Josep fos president del nostre país. Traumàtic perquè aquesta senzilla etiqueta personal reflecteix el sentiment de catalanitat més íntim d’aquest senyor, del “Pepe” (tal com li diu en Zapatero) Montilla. Traumatic perquè Catalunya no es mereix que un exministre d’un govern espanyol (si es donés el cas) pugui governar (o tal com ha fet Maragall, desgovernar) Catalunya. Traumatic que un virtual president de la Generalitat tingui el cap més en Madrid que en Barcelona. En qualsevol cas, això simbolitza Montilla, l’espanyolisme fosc del PSC-PSOE. Una nova generació, cert, però una generació que de catalana en té ben poc per no dir res: Manuela de Madre (enlloc de Manela), José Montilla (enlloc de Josep) o Celestino Corbacho (enlloc de Celestí). L’excepció seria qui a Madrid es fa dir Carme Chacón i a Barcelona també. Llàstima que el seu vestuari recorda a les diputades populars. Què hi farem…
(Visited 9 time, 1 visit today)