No havia encara escrit res sobre els definitius resultats electorals a les eleccions de dijous passat al Regne Unit. Definitivament els pronòstics que donaven la victòria als tories no s’equivocaven i així va ser.

La sorpresa entre cometes la van donar laboristes i liberaldemòcrates, els primers no per sortir derrotats davant Cameron, sinó perquè la patacada no va ser tan grossa com apuntaven les enquestes. En el cas de Clegg, l’èxit es va quedar a mig camí i no va aconseguir imposar-se com a segona força política pel davant dels laboristes de Gordon Brown.

No obstant això, i malgrat que el Partit Liberaldemòcrata segueixi sent tercera força, ha guanyat pes, o si més no, influència a l’haver esdevingut el partit “bisagra” que permetrà (crec que amb molts més números que Brown) fer David Cameron el nou primer ministre anglès. Un fet que tothom coincideix a tractar d’inèdit, no que els conservadors governin, sinó que el guanyador de les eleccions no hagi obtingut una majoria absoluta.

El que no entenc però, és l’afany de Brown d’intentar convèncer en Clegg perquè el faci primer ministre. Puc entendre que la constitució britànica dóni prioritat al primer ministre sortint d’intentar formar govern, però el sentit comú em diu que ha de fer-ho, sempre que guanyi les eleccions, i sembla que aquesta darrera idea a en Gordon Brown encara no li ha quedat clara. El millor servei que pot fer al Regne Unit és marxar i donar pas a una nova generació de polítics que puguin regenerar el discurs del Labour. Que assumeixi obertament la derrota i encara potser se’l recordi per la seva dignitat política, cosa que de l’altra manera…

(Visited 27 time, 1 visit today)