Per internet m’ha arribat un relat que amb molta gràcia posa de manifest el que cada dia tants catalans i catalanes van assumint com a l’únic camí per creuar el desert:
“Escolta Espanya, hem arribat al final del camí. Vull separar-me. No m’havia pas imaginat fa uns anys que arribaria a aquest extrem, però això nostre no té futur. Et veig com un marit antipàtic que em maltracta i m’explota. No em sap greu recordar que t’he estimat i que m’he esforçat per salvar la nostra relació, però tu m’has tingut sempre com una propietat. T’he servit i has presumit de mi. M’has dit alguns cops que m’estimes però amb la boca petita i només quan has buscat alguna cosa de mi. És ben trist, després del que jo he fet perquè anéssim millor.
Encara hi ha coses que m’agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho. Per exemple la teva preciosa llengua castellana. Quina pena que durant tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva. Els teus Reis t’els pots quedar, em surten molt cars.
Tenim una història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu. Conec bé les teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs rés, que ens necessitem. Per a tu, la manera d’arreglar les coses és que jo renunciï a ser el que sóc. Te n’adones? Mai no havia pensat que pogués sentir el desamor que sento per tu. Em sap greu.
Ara convindrà que ens posem d’acord i veiem com partim les coses i com seguim pujant els fills. No tinc clar si t’hauré de passar una pensió. Tu t’has estant aprofitant de mi tant com has pogut. Ara, si tan malament et quedes… mira, ja en parlarem més endavant. Sempre has portat malament que jo guanyi més que tu. Amb la generositat que t’he demostrat sempre. Seria absurd que encara t’hagués de passar una pensió!
Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t’has pres seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva manera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara ja és massa tard i et vull dir adéu.
Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t’has cregut que prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu. Què faràs? Mira de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de viure i tinc molts projectes. No et dic aquella frase que tant t’agrada que s’atribueix la mare de l’últim rei musulmà de Granada (llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre), perquè a més de masclista, deu ser falsa. Agafa-t’ho com vulguis, però vull deixar-te.
Que tinguis sort!
Adéu, Espanya!”
(Visited 31 time, 1 visit today)