Cada dia tornant de la feina em trobo sempre en el mateix semàfor de Barcelona, un noi que tindrà entre 26 i 32 anys i que ven paquets de mocadors de paper als vehicles que s’hi aturen. Vesteix amb roba força deteriorada tot i que no sempre és la mateixa. Als motoristes no se’ns acosta, només als cotxe i vehicles industrials. Sempre penso en quina vida deu tenir perquè hagi acabat en una cantonada de la ciutat venen mocadors quan el semàfor es posa en vermell. Tindrà família que mantenir? Pares malalts? Viu sol? Quina cultura té? Haurà esgotat els subsidis als que podia optar? És d’aquí?
Sigui el que sigui, em sembla tristíssim que amb uns trenta anys hagi d’estar malvivint d’aquesta manera. Un fracàs de l’estat del benestar clar i rotund. Quin futur li espera si ha hagut d’acabar així. I pensar en aquest xicot em porta a pensar de nou en la crisi, en si aquest és el preu que cada cop més gent ha de pagar per tal de viure a l'”ansiada” Europa. Amb tot el que paguem d’impostos, algú (o alguns) no ho està fent gens bé des del moment que es permeten aquest tipus de situacions. On està la moral dels qui ho permeten? On està la moral dels qui giren la cara a tot plegat?
Un dia ens pot tocar a qualsevol de nosaltres, i ja només per això, estaria bé que reflexionessim sobre tot plegat. La comprensió és saludable, vagis més o menys brut, i siguis vell o jove. Al final, tots hem sortit del mateix lloc.
(Visited 33 time, 1 visit today)