Ahir Israel celebrava eleccions legislatives, i el que el sondejos determinaven com el canvi polític liderat pel centre-esquerre ha quedat en res ja que el Likud del primer ministre Benjamin Netanyahu ha revalidat la seva victòria al capdavant del Parlament israelià. Malgrat això, haurà de governar amb altres partits minoritaris ultraconservadors, entre ells, el d’un exministre de Netanyahu que lidera un partit escindit del Likud.

Si el Likud i el propi primer ministre han estat demostrant fins ara una duresa innegable al front d’un estat que és capaç de perfeccionar els blindatges que inventen els americans, el fet que hagi de buscar acords amb altres minories ultraradicals enduriran indubtablement el futur govern israelià.

Qui ha de patir per aquests resultats em sembla que són dos actors importants, el primer la pròpia Palestina, que veu com el seu etern enemic fa un pas enrere (per no dir diversos) en la seva escuetíssima política d’acostament. Però també la comunitat internacional hauria de corresponsabilitzar-se del que pugui passar pròximament entre aquests dos països, i no deixar únicament en mans del papa Francesc els tímits acostaments que dia sí dia també perjudiquen a la societat civil, sobretot les classes més vulnerables.

La pregunta que em faig és, tan complicat és viure en pau i buscar la felicitat sense crear problemes entre uns i altres? Fins a quin punt les paraules atiaran els fets del futur govern? Cadrà estar atent, però un eventual govern sionista hauria trencat el bloc de gel entre Israel i Palestina, que reforçarà el conservadorisme radical radicat a les penombres de l’estat d’Israel.

(Visited 33 time, 1 visit today)