Avui ha estat el gran dia pels monàrquics, pels joancarlistes i pels espanyols encegats i apassionats en una figura institucional que va fer el seu paper de connexió entre la vella dictadura franquista i l’emergent democràcia de finals dels 70. Avui s’ha consolidat la renovació o relleu (segons per a qui) dels vells valors representats en la figura del vell monarca amb la posada en escena del fill, de l’hereu de l’hereu del dictador com a cap de l’Estat.

Els més astuts ja deien que aquest relleu no tardaria en arribar vist com bufava el vent a les monarquies europees que la majoria d’elles ja havien anat forçant els seus relleus, però els mortals no sabíem el dia exacte en què es produiria tot plegat. Un dia pensat, calculat i decidit en base a uns interessos que a peu de carrer ignorem però que les altes instàncies de l’Estat han anat calculant des que va començar a esquitxar-se la taca de la corrupció dins les entranyes de la corona espanyola.

Els opositors han intentat sense èxit aprofitar aquest canvi de cara per reivindicar la reinstauració d’una república, sovint més decorada amb elements de poble de carrer, que la pròpia monarquia l’origen de la qual provoca incerteses.

La maquinària de l’Estat, amb la complicitat dels partits més “papistes” ha liquidat qualsevol intent de poder replantejar quin hauria de ser el model de l’Estat. El dret a decidir calia asfixiar-lo no només a Catalunya sinó també a la resta de territoris. Perquè l’status quo estatal no combrega amb el concepte participació que el poble demana. I ara obrir aquest meló no toca. Bé, ni ara ni mai.

Però és un greu error en primer lloc, que el successor (a aquestes hores ja rei) no s’hagi plantat davant les diverses reclamacions de decidir per sotmetre la seva funció de cap d’estat al resultat d’un referèndum. Un gest que si hagués acceptat, estic segur que hauria guanyat moltes simpaties de republicans pel fet de voler “governar” amb el poble i no pel poble. Però el rei Borbó forma part de l’status quo i com va dir el conseller de la Presidència, ha de mantenir la productivitat de l’empresa familiar.

El segon error vé del propi Estat, d’un PP encasellat al seu món, un PSOE (o Rubalcaba, no ho sé ben bé) que ha proclamat els veus valors eternament republicans però que acata la legalitat vigent monàrquica sense major debat, i d’una UPyD que s’ha convertit en la crossa d’uns i altres a efectes d’espanyolitat. Cap d’aquests partits no ha entès que la ciutadania està reclamant canvis, i que part d’aquests canvis passen per deixar opinar i participar la gent més enllà de cada quatre anys. Res canvia en les tenebres profundes d’aquesta gent.

Quin sentit té que gent diverses generacions (la majoria dels quals ja no som nens) no haguem tingut encara dret a votar via ratificació o canvi no només la constitució, sinó també aquesta imposició “legal” que passa de pares a fills impunement? És que el nostre vót val menys que el de les generacions que van poder escollir-ho?

La monarquia és una institució que pot haver servit en el passat, però que avui ja no té sentit que segueixi sobrevivint a costa dels contribuents. La opció democràtica és poder escollir i canviar el cap de l’Estat si els ciutadans sobiranament així ho decidim. Això és democràcia i no passar hereditàriament aquest dret perquè sí. Perquè mentre hi hagi monarquia, els ciutadans de l’Estat no serem tots iguals entre nosaltres ja que uns pocs escollits segueixen tenint immunitat, privilegis i marge per fer i desfer més del que haurien de poder.

I mentre el dret a decidir no sigui un fet real, els canvis difícilment avançaran sense conseqüències efectives. Per això, mentre seguim formant part d’aquest estat, hem de seguir exigint que volem participar de la governabilitat del mateix amb més força que no només fent-ho cada quatre anys. La gran llacuna és la descoordinació general que hi ha entre els que pensem d’aquesta manera.

(Visited 49 time, 1 visit today)